Una vegada un conegut meu em va dir que la memòria és molt traïdora, sobretot pel que fa al patiment. Un cop acabada una Matagalls-Montserrat, jo li havia comentat de tornar-hi l’any que ve i ell em va preguntar si directament estava boig o què.
昔友達は痛いの事の忘れるは簡単と言っていました。８４キロの歩く終わってしまいましたけど、僕は来年帰りたい。彼の答え：「エンリックは可笑しい」
De manera semblant, crec que això és el que passarà amb la marató que vaig aconseguir finalitzar el diumenge. Vaig patir el que no està escrit, vaig sentir el dolor recórrer tots i cada un dels músculs dels meus genolls, però la sensació de finalitzar, d’arribar a la meta… és IMPAGABLE.
昨日は似てる。マラソンを終わったけど、マラソンの中にすごい困りました、でもゴールに着いた時はすごい！
Vet-ho aquí, doncs, una crònica dels fets des del primer moment en que s’inicia l’aventura.
これは僕のマラソンの話。
Dissabte 8 de Novembre, 9 del matí
Em llevo desprès d’haver dormit un total de 10 hores. Ara comença l’sprint final cap a la marató: em refereixo sobretot a l’alimentació. Hauré d’ingerir tants hidrats de carboni i sucres com pugui. Pes actual: 71 kg amb un 16% de greix. És una bona relació però la marató es polirà kilos de pes com pastissets i cal estar a punt per a l’arribada del mur.
土曜日、８日１１月
１０時間寝ました、今はカーロリを食べなければならない。マラソンから、たんすいかぶつとさっとをいります。
Així doncs, començo amb un esmorzar amb pastes, un plàtan, suc i te amb llet. No és extremadament pesat però si que aporta una bona càrrega de sucres.
それから、朝ご飯に：バナナ、甘いの事、ジュス、お茶。
Surto de casa a cosa de les 12:45. El destí: l’estació de Shin-Osaka per agafar el primer dels 3 trens que em portaran fins el ryokan de Tanigumiguchi, on hauré de passar la nit abans del gran dia.
１２：４５で、家を出かけて、新大阪までに行く。谷汲口の旅館を着くから、３電車を乗らなければならない。そこに、マラソンの前日に寝ます。
Al arribar a Shin-Osaka, la primera de les dificultats consisteix en trobar la via correcta. Shin-Osaka té un total de 16 plataformes només per trens regionals (sense contar el Shinkansen)… No és fàcil pero aconsegueixo trobar la via correcta.
新大阪は大きい駅です。１６レールがあります！正のレールの見つけるはちょっと難しけど。。。
Un cop al tren, procedeixo a menjar el bento que m’he preparat a casa. Però upss…. No tinc bastonets. Doncs res, tirarem de plàtan.
電車の中に、食べたいけど、おはしをわすれた。。。僕は弁当を作りました、でもおはしがなかったから、弁当だけをたべた。
Arribo a Maibara al voltant de 2 hores desprès i procedeixo al canvi de tren fins Oogaki. El tren resulta força més petit que l’anterior… però res destacable.
２時間の後で、米原の駅着いた。次は大垣までの電車。その電車の法が新大阪の電車より小さいでした。
Un cop a Oogaki, nou canvi de tren. El nou tren funciona a benzina, és un sol vagó i no és pas més gran que el funicular de Vallvidrera, amb unes estacions semblants a la de la Carretera de les Aigües.
大垣で、さいごの電車を乗ります。それは電車じゃない。。。めちゃ小さい。
Al cap d’una horeta més arribo a la meva destinació. Ara només em resta caminar cosa de 15 minuts entre camps d’arròs fins al ryokan on passaré la nit. Fot fred, tinc gana i cada cop penso més que això és una burrada de l’alçada d’un campanar, però que collons… Venim a aquest món a patir… i mentiria si digués que en aquell moment no m’ho estava passant bomba al no tenir una certesa del que passaria.
一時間ぐらいの後に、谷汲口の電車を着いた。そこから旅館まで１５分ぐらいかかります。
Arribada al Ryokan. No hi ha ningú. Em dirigeixo a l’interior de la cuina i em surt un home gran que no es sorprén pas de veure’m. Li dic que tinc una reserva… ni cas. Surt una dona més jove amb un nen d’uns 5 anys que m’acompanyen a la meva habitació. Desprès d’explicar-me que es sopa a les 18:30, els hi demano uns bastonets i em dedico a devorar els grans d’arròs del meu bento. Un cop acabat em pregunten si soparé… “Mochiron” (clar que si) que si… XD
旅館で、予約の部屋をもらいますけど、まず僕はおはしが欲しかった！お腹がすきましたから、僕の弁当を食べて、旅館の晩ご飯を食べた。
Em preparen un set amb sushi, cranc, arròs, amanida, gambes… En fi, per llepar-se els dits, més tenint en compte que la nit al ryokan em surt per 6500 yens amb sopar i esmorzar inclòs. Acabat de sopar i amb l’estómac a rebentar de grans d’arròs, faig camí cap al futó per dormir la nit anterior a la marató en un terra típicament japonès. ¿Incòmode? No hi ha res millor, amics!
晩ご飯の中に、いろいろんな物がありました：エビ、かに、ごはん、みそ。。。お腹が一杯になりました。後で、部屋に寝るに行った。
M’aixeco a les 6 del matí, amb una mica de pesador d’estómac i amb la ferma decisió de cagar per no anar així a la marató… però res. Baixo a esmorzar, i l’amable dona del ryokan em demana que em ve de gust. Demano arròs, un cafè amb llet i un plàtan… Però no hi ha plàtans, així doncs, em serveix una poma. En fi, tinc l’estómac ple, així que tant me fa.
Mentre esmorzo, em continua donant conversa. La dona sembla que mai ha tingut a un estranger en el seu ryokan i està força sorpresa amb el meu nivell conversacional (cosa que és força difícil de creure) i m’explica que les 2 dones de la taula del costat també van a la marató i que, com jo, venen d’Osaka. És evident que em vol endollar a elles… però cony, jo mai he tingut esperit gualtrapa. Al final, és ella qui els hi diu que em portin, i elles accepten. Així doncs, ja ho tinc tot llest, transport i tot a la sortida de la marató. Quan un està en ratxa, està en ratxa.
朝ご飯の時に、旅館のマスタはとなりのお客さまを紹介する。女の子が二人います、揖斐川のマラソンも行くから、僕に連れられる。完璧！
De camí a Ibigawa parlem una mica i em pregunten que quantes maratons he fet, quins temps he fet, etc., etc. Es sorprenen bastant de que hagi triat la marató d’Ibigawa per a començar la meva vida com a maratonià. Pregunto que per què. M’expliquen que és una marató terriblement dura ja que consta tota l’estona d’alts i baixos. En altres paraules, no té lloc sobre un terreny planer sinó que són pujades i baixades “a pinyó”. Penso que el destí és molt cruel, però que també és just amb la meva inconsciència a l’hora d’obtenir informació sobre les animalades que decideixo emprendre. En fi, si he pogut acabar una Matagalls-Montserrat, si he sobreviscut a una hipotèrmia en el Fuji, si he estat entrenant com un malalt durant 4 mesos… Cony! Ara no em quedaré amb les ganes.
車の中に、話があります。マラソンの初めてと言って、みんなはビックリしました。「揖斐川のマラソンは難しい」と言っています。「どうして？」と聞きます。「UP&DOWNから」と言っています。その時で、ちょっとビビタになりました。。。
I així arribem a la línia de sortida. Vaig a per el meu kit de maratonià ibigawenc. Una bossa amb dorsal, samarreta, galetes de te verd, un xip, imperdibles i la típica propaganda QUE SEMPRE S’HA DE TIRAR i no guardar com a record per acabar tirant més tard. Em foto el gel en bossa, uns trossets de galeta i m’adono que no he begut res en les últimes 12 hores (a part del cafè i un glop d’aigua a la muntanya). En fi, qui necessita aigua? Ningú! I menys ara que per fi tinc ganes de cagar! Així doncs vaig als lavabos públics i aconsegueixo buidar intestins. Fet això trio la meva indumentària per a la cursa. Matlles llargues, doble samarreta (New Balance màniga llarga + Samarreta amb dorsal amb imperdibles), guants i sabatilles New Balance de sola gruixuda (en tinc unes d’alt rendiment però al final no em va semblar bona idea per la marató ja que maxaques molt més els genolls). ¡Perfecte! Ara només resta escalfar i estirar per la massocada final.
そろそろ、スタットのラインに着いて、マラソンのキットをもらいます。キットの中に、チップ、シャツ、ナンバーがあります。。。クーキーも！やばい！ぜんぜんを飲みませんでした。。。最後の飲料は朝ご飯のコーヒーから、ジェルを飲んで、後にクーキーを食べます。
Fot fred (uns 12-13 graus que per a mi, barceloní i fredolic de mena, són mortals) però en 10 segons d’escalfament ja està superat. Com sempre, els primers 100 metres de l’escalfament em resulten enganyosos i em fan notar que estic fatal… Desprès penses que no tant malament, però al cap i a la fi sé que l’escalfament no és significatiu del meu rendiment. Estiraments de bessons, quadríceps, turmells, genolls… En fi, cadascú té el seu ritual, i cap a la línia de sortida.
後で、WARM UPを始めます。えええ。。。悪い感じがあります。。。いつもWARM UP時に悪い感じがありますけど、今日は本当に心配します。
Decideixo posar-me a la línia de les 4:00 – 4:30 hores. No cal flipar-se! I miro la gent que m’envolta. En fi, alguns tenen pinta de cracks, altres de pardillos. Em fixo en els bessons de la gent per veure com estan i comparo amb els meus. Bé, no estem tant malament, penso. De sobte arriba una dona envoltada d’una espècie de guardaespatlles. Es va excusant com pot i avança entre la gernació cap a la línia de sortida. Crec recordar que es una tal Nishida Hikaru, una popular cantant dels 80 que donarà la sortida. En fi, per mi com si és José Luís Perales…
スタットのラインに行って、4:00 – 4:30のラインで。みんなはランナーみたいけど、僕の足の方が彼たちのより強いそう！スタットの５分前に、西田ひかる様着いた。彼女を知らない。。。
I així sona el tret de sortida. Desprès de comprovar que el meu Ipod està en mode milles, decideixo passar del Nike+Ipod i únicament escoltar el Tú diràs del dissabte que guardo al Ipod. 2 hores de Jaume Mullor. En fi, si aguanto això segur que acabo.
Del kilòmetre 0 al 10 les sensacions són enganyoses. Em dic a mi mateix que ni de conya acabaré i que millor anar a la mitja marató. Això crec que s’explica perquè la setmana anterior havia descansat al 100% i tenia els músculs atontadets. Tanmateix, kilòmetre a kilòmetre les sensacions milloren i del 6 al 10, la petjada ja és totalment lleugera i natural.
そろそろ、スタットのショットがあるんだ、皆は走ります。0キロから１０キロまで、悪い感じがありますけど、6キロからよくなった。
Els 10 primers kilòmetres consten d’alguna pujadeta però són bastant relaxats. Tots anem en grup i bàsicament veus una mica la gent alhora que intueixes el recorregut. Em fixo en que molta gent va disfrassada. N’hi ha un que corre amb un trajo, un altre va de jugador de futbol… En fi, que no falti el bon humor. La gent es situa a les vores de la carretera per saludar-nos a mesura que anem passant, tocant-nos les mans i fent adéu amb la mà. Hi ha pancartes que diuen en japonès, corre com el vent, ànims i coses així, bàsicament com a la Cursa dels Bombers de Barcelona però de manera més casolana. És força maco penso la dedicació de tot el poble d’Ibigawa amb la marató, des dels voluntaris dels instituts donant aigua als participants, als nens de primària animant o als veïns saludant. Però, seguim…
０-１０キロは簡単のことでした。それから、ランナーに見て、変なの人々を見つけた。こ
Del 10 al 20 com he dit, les sensacions van a millor. De fet em sento molt bé, de fons i de cames, i em veig amb cor de començar a passar gent. Jo mateix em refreno pensant que millor no fer el burro… Així doncs segueixo al meu ritme “de trankis”. I així arribo al punt mig de la marató. Aprofitant que hi ha una mica de cua per el punt d’avituallament em foto una barreta energètica que porto a sobre (sense baixar el ritme). En el meu cap només hi ha una cosa en ment: el superar el mur. Així doncs millor augmentar el combustible. Al punt d’avituallament arreplego un parell d’onigiris d’arròs i un tros de plàtan així com Aquarius. I dit això, i fent una estirada ràpida a la vora del camí, començo la baixadeta fins al punt de meta.
Val a dir que el paisatge és brutal. La marató va seguint el curs del riu cap a munt i les muntanyes estan repletes d’arbres de fulla caduca, que degut a la tardor, van deixant anar fulles sobre el camí. Són fulles de tonalitats rogenques i grogoses que jo intento atrapar com un subnormal… però que bé, tenen gràcia. El riu per altra banda és un riu de muntanya, força ample, sobre el que hi ha nombroses preses i ponts de tot tipus. Per paisatge, la marató d’Ibigawa no té rival.
Cap allà als 24 kilòmetres he tingut el moment de flipada total. He pensat: “juas, això de la marató és una exageració”. Portava 24 kilòmetres a un ritme prudent però encara podia accelerar el ritme, res em feia mal i em sentia com al kilòmetre 10. “Craso error” com diria aquell. El primer avís ha arribat al 26. Una estrabadeta al turmell dret em comença a recordar que duc 26 kilòmetres de fotre-li canya. M’he espantat una mica, però això no era res. El turmell era la finta, el dolor real ha vingut al 28-29 de la mà dels genolls. Començaven a fer mal.
Passo pel punt de control del 30 preguntant a la gent d’allà si encara hi ha temps d’arribar. Em diuen que vaig sobrat, que tinc 2 hores per fer els 15 kilòmetres. De fet, havia marcat menys de 2 hores pels 20 kilòmetres anant MOLT però que MOLT de tranquis. Però clar, no em feia mal res. Em fan molt mal els genolls, però no estic cansat. Estic segur d’acabar però encara no he xocat amb el mur.
Tinc la certesa de que del 30 al 35 apareixerà el Tío del Mazo i em fotrà la clatellada del mur… però res. Únicament els genolls. I cap al 36 em veig obligat a tornar a parar a estirar. Al arrancar passo a un Ronald McDonald (un tiu disfressat) que a la mà esquerra duu un Big Mac i a la dreta patates fregides. Pobre… el tiu està fet pols… S’ha de tenir estómac per fer una marató així. Poc abans m’havia creuat amb un Superman… jajaja, encara tinc forces per riure.
Del 36 al 39 em veig obligat a parar a estirar uns 3 o 4 cops i fins i tot a fer ritme marxa atlètica en alguns trams (quasi caminant). Els genolls m’explotaran però que es fotin. Queden 3 kilòmetres i encara que em retiri, tinc les coses a la línia de meta. El senyor mur no ha fet acte de presència i jo continuo esperant-lo. Igual apareix al 41 i em dona un paro cardíac penso… Penso en frases del Luís Enrique com “Si quieres puedes…”, del meu cosí “La memòria del patir es enganyosa” o simplement meves: “Mai més… mai més”.
I finalment arribo al 41.5. I clar, aqui se me n’ha anat de nou i he pensat en recuperar en 700 metres el que no he fet del 30 al 40. Amb lo que he començat a esprintar i a passar gent a punta pala. En va, però al menys tens la certesa de que ho has donat tot. I he arribat a línia de meta amb un temps de 4 hores, 30 minuts i 52 segons. Una noia m’ha posat una tovallola a sobre i m’ha dit “otsukare sama desu” mentre em donava una barreta energètica i un Aquarius.
Ei! On són les ties bones esperant-me? El jacuzzi? El premi? No hi ha premi… ni más llamadas; però mentre sec al terra per estirar i trucar a la família (o al contestador) penso: “animal, has fet una marató!”. I en això es resum tot: en autosuperació i autosatisfacció. Per una persona que a primària necessitava 6 minuts per fer 1000 metres, això és la prova de que si un vol, pot; i que no tenim límits, únicament aquells que nosaltres mateixos ens posem.
Això es tot, amics. Us podria explicar com m’he arrossegat de nou fins a Osaka, canviant de trens i caminant com un iaio… però això ja és una altra història.
