Vermell i negre

Descompost, pàl·lid com un mort, va encendre l’última cigarreta. Mentre xuclava el fum, no podia apartar el seu esguard de la sang que esquitxava el parquet negre del menjador. El contrast era quasi grotesc, però resultava hipnòtic per els seus ulls, molt més aguts temps enrere, que ara no resultaven sinó el mirall de la seva ànima desencaixada.

“Fa fred” va pensar.

Era un fred gèlid que recorria tot el seu cos però que era especialment cruel amb el rosari de l’esquena. Era el fred de la culpa, del remordiment, del saber que allò que havia fet no podia ésser reparat. Resultava curiós. Tants anys dedicant-se al negoci i encara tenia les mateixes sensacions que el dia que va estrenar-se.

“Estúpid sentimental” es digué a si mateix.

Feu camí cap a la porta a passes lentes, sentint el crepitar de la fusta i notant un i cada un dels trossos del cervell esberlat que se li havien entaforat entre les estries de la sola de la sabata.

“Aquest cop és l’últim” es tornà a repetir.

Sabia que no era així, però era l’única manera d’alleujar la seva ànima. Tancà la porta suaument, i desaparegué entre les ombres d’un fosc carreró.

Advertisements