RxKxB

Road kills Bikers…

Tornem-hi de nou!

Durant els últims 6 mesos la meva vida ha donat moltes cabrioles a nivell professional i personal. Però sembla que finalment veig una mica el nord, o no. Han estat quasi 6 mesos d’inactivitat al blog… però torno a la càrrega!

最近、おれの生活にいろいろな問題があったけど、今は大丈夫だと思います。。。やっぱり。。。六月間ぐらいで止めたけど、続きましょ！

Com l’últim post tractava del tema fixie, reprenc les meves narracions des d’aquest angle.

Ahir, en concret, vaig anar a una trobada fixie a Osaka. Un company francès que vaig conèixer a Amemura, m’havia invitat força cops a unir-me a les trobades que feien un grup d’afeccionats a les bicicletes fixed-gear en un bar d’Osaka anomenat Kanadian. Com que aquestes setmanes no tinc res a fer i com que últimament estic molt gos, vaig decidir unir-m’hi.

昨日、ピストバイクのイベントに行った。アメ村で会ったフランス人からそのイベントについて聞いて、今週はぜんぜん忙しくなかったから、行った。所はカナヂアンというバー。

Kanadian és un bar força curiós. L’amic francès m’informa que està en actiu des dels anys 60. La decoració és una mica curiosa, un matxembrat de diferents estils difícils de classificar… tanmateix és acollidor i la mestressa d’allò més simpàtica. Si mai passeu per Osaka, pot ésser interessant, la seva URL és http://www.kanadian.org/.

カナヂアンは面白かった。６０年代に始めましたけど、場所のデコレーションはちょっと変な。好きだ。大阪に行ければ、行ってください。店のURLは　http://www.kanadian.org/

La trobada va ser força interessant i vam fer una ruta nocturna per la ciutat plagada de cotxes, amb algun que altre altercat amb l’escòria de la humanitat anomenda taxista. Inclós ens vam atrevir a fer una competició d’skidding en la qual em vaig fotre una llet mítica… Estrenava pneumàtics… jejeje, si em serveix d’excusa!!!

面白かった。一緒で大阪の遠足をした。本間に、大阪の夜は奇麗！すごい明るい！後で、スーキドコンーペチーションをしたけど、おれは落ちた。。。新しいウイルカーバーから！！！　恥ずかし！

Fixing my life

生活を直しました！

冗談の大体だけど、金曜日新しい自転車を買った。はい！も一同！

この間、ミニベロでしたので、今の自転車はピストバイクです。

Nuevo miembro en la familia: una preciosa Bianchi pista color amarillo.

Primer

És possible gaudir d’una pel·lícula sense entrendre-la completament? Aquest és el dilema que tot espectador tindrà amb Primer, la pel·lícula que em disposo a analitzar a continuació.

Amb un pressupost de 7000 dollars, una càmara de 35 mm i no més de 2 actors, actors (referint-me a personatges principals) es pot fer una pel·lícula. Sí, és possible. Tanmateix, a tot emprenedor que ara pensi “sí, home, ara hi corro” li diré que primer cal que prepari un guió capaç de subjectar tota la pel·lícula i evitar que aquesta s’esfondri en la monotonia. Alhora, serà necessari que sigui un autèntic crack del muntatge, ja que 7000 dollars no donen per a moltes alegries.

Primer compleix els dos requisits.

Un grup d’amics, d’emprenedors, disposen del seu temps lliure per tal de crear alguna cosa que els permeti sortir de la mediocritat de les seves vides. Un dia, quan al final que creuen que finalment ho han aconseguit, descobreixen que la màquina no fa ben bé el que pensaven, però que té el poder suficient per a poder canviar les seves vides. A partir d’ací, el guió arriba a uns nivells de complexitat que ens obligaran a prendre apunts mentre visionem el film. No exagero.

Una excel·lent pel·lícula de ciència ficció de reduït pressupost però interessant proposta. Us la recomano.

Faster, pussycat! Kill! Kill!／ファスタ、プッシカット！キル！キル！

Estava el divendres al curro quan de sobte se m’acosta el Miguel, un company de feina. Miguel és un tiu d’aquests graciosos, d’aquells que és difícil que et caiguin malament. El divendres vesteix una samarreta amb un logo un pèl estrany: “Faster, pussycat! Kill! Kill!”. Li faig una broma sobre el logo en concret i em replica que és la seva pel·lícula preferida. Ràpidament em fa 5 cèntims de l’argument. Realment, és una de les coses més estúpides que mai he sentit… i per aquesta raó, aquest cap de setmana vaig procedir a aconseguir la peli i a visionar-la.

金曜日、仕事で。ミゲルさんは変なシャツを着てったけど、「Faster, pussycat!Kill! Kill!」というロゴがありました。『それは何ですか？」と聞きました。「これは僕の一番好きな映画」と答えしました。映画が大好きから、この週末に、映画を見た。

Faster, pussycat! Kill! Kill! és una pel·lícula on 3 pin-ups americanes decideixen anar a l’aventura amb els seus esportius, corrent a tota velocitat per les carreteres dels deserts nord-americans. No són dones normals, són auténtiques bèsties, sense cor, sense principis… A partir d’aquest guió tan simple com estúpid s’estructura una de les millors pelis que mai he vist. Senzillament és genial, per estètica, per missatge, per tot. Tot el que Quentin Tarantino persegueix en les seves pel·lícules està en 5 minuts d’aquest film, amb la gràcia que no resulta ni “cutre” ni vulgar: simplement COOL.

「Faster, pussycat!Kill! Kill!」の台本はすげえ。ピナップの女の子を三つが旅行を始めます。スポツの車で、可愛いの三つは大冒険を始めます。可愛いだけど、彼女たちは強い、気持ちがない。台本はそれだけど、この映画の方がタランチノの映画よりカッコイです。どして？

Com s’aconsegueix això? Molt fàcil!

Primer, és necessari comptar amb actrius que són autèntiques starlets i que resulten autèntiques “femmes fatales” i no simples actrius de Hollywood amb maquillatge. Desprès fa falta un guió estúpid al 100% i sense cap tipus de lògica. I finalment, uns diàlegs super suats i casposos. Així i només així, s’assoleix el kharma.

Per si no se m’ha entès ho repetiré. Igual algú es pensa que estic sent irònic però no és el cas. Faster, pussycat! Kill! Kill! és una de les millors pelis que mai he vist.

まず、主人公がまことにピナップだよう！彼女たちが強いそうです！でわ、台本はバカの台本だけど、面白い。時々、台本の中に、意味がないから台本はスゲエになります！最後、主人公の言葉、いつもカッコイの話があります。。。えええ、カッコイ悪いだかもしれない、でもあそこに面白いポイントがあるんだ。

冗談じゃない！その映画は素晴らしい！

トゥラ・サターナ！大好き！

Osaka European Film Festival

終わった！

昨日、OEFFは終わりました。３日だけど、多すぎ映画がありました！

去年、このイベントについてぜんぜんを知ってたけど、今年行きたい。まず、チケットを取らなければならない。イベントの前日に、友だちは電話かけました、彼女はただのチケットをもらったけど行けない。ユウピイイイイイ！

金曜日、フランスの映画を見た。昔のフィルムだった、1965年。。。前のポスト映画の大冒険の話したけど、映画はヌーベルバグのフィルムでした。そしたら、多分台本と主人公はちょっと珍しいけど意味があります。

土曜日、「El Orfanato」というフィルムを見た。スペインのテロル。映画でした。映画は「The Machinist」を似ました。面白かった。映画の前に、監督に質問をできて、僕ができなかった。。。僕に選ばれませんでした。

最後、日曜日、イタリアの映画を見た。名前は「Fuori dalle corde」.　この映画はボクシングの選手の話。映画を見やさしかった、アクションがありましたから。多分、スペインの映画の台本の方がこの映画のより面白かった。

昨日、暇から、映画も見た。この間に、いろいろな映画を見たので、「Texas Chainsaw Massacre」を選んだ。映画を見るを始めて、映画がすごい楽しみした。

S’ha acabat!

Aquests dies va tenir lloc a Osaka el OEFF, també conegut com a Osaka European Film Festival. Bàsicament és un event realitzat anualment per tal de donar a conèixer pel·lícules europees al públic japonès. La meva opinió és que és un esdeveniment muntat única i exclusivament per als 4 frikis de torn i que no està a l’abast del gran públic, ja sigui perque trobar els llocs és superxungo o pel rotllo elitista del que van a l’hora de muntar-ho tot.

La cosa durava des de dissabte fins a dilluns, encara que ja us vaig comentar com el divendres vaig anar al visionat d’una pel·li de la Nouvelle Vague, Masculin, Féminin… En fi, per a més informació salteu al post d’ahir.

Dissabte va ésser el torn de “El Orfanato”, una pel·li de procedència espanyola que em va recordar bastant a “El maquinista” i “El Laberinto del fauno”. És una pel·li de misteri/terror força interessant, sobretot pel desenvolupament, però que va fer que em quedés sobretot amb la fotografia. Hi ha alguns “takes” francament bons, i algunes idees em van semblar força bones. De surrealistes es poden qualificar les preguntes que la premsa japonesa va fer al director… A vegades flipo amb lo superficial de l’audiència japonesa. No se’m va permetre fer cap pregunta al director encara que vaig saludar al seu germà a la sortida (eren bessons i el vaig confondre). Segons ma mare, ha estat directament estrenada a televisió.

Diumenge, era el torn d’Itàlia amb “Fuori dalle corde”, un drama que ens explica les penúries d’un boxejador fora dels circuits oficials per tal de guanyar-se les garrofes. Violència, poca censura i la intenció de retratar un món que certament existeix. El guió, fluix i fàcil de preveure, però com a producte d’entreteniment enganxa. El director italià em va semblar força simpàtic.

I finalment dilluns em vaig saltar la dosis oficial de cinema i vaig veure a casa “The Texas Chainsaw Massacre”. Una pel·li francament molt bona i que situaria entre les meves 5 preferides en el gènere del terror. Escenografia GENIAL i molt bones idees per fer por sense necessitat de mostrar tones industrials de sang i fetge.

Masculin, Féminin

昨日はこの映画を見に行った。

場所はプラネット１でした。そしたら、場所に着いて、チケットをかった。映画館は二階でした、一階で喫茶店がありました。時間があったから、喫茶店でコーヒを飲みに行った。

ビックリ！喫茶店の中にいろいろな人々は話がありました。喫茶店のメイードは「映画から来た？」と聞きました。「はい」と行っていました、。

彼女は「座って」と言っていました。座って、話を聞いた。「だめ！ぜんぜんを分からない」と思いました。それから、僕のノートで話を書きました。話の台本は僕のノートの話は違いましたけど、でも。。。

そしたら、映画の天才の話は終わりました。僕は映画だけを見たかったけど、話だけがありました。話の女の子は来て、「すみません。。。」と言っていました。映画だけを見たいと言っていました。彼女もビックリしました。映画も始めました。。。その話は違う事と言っていました。

恥ずかしい！

映画の中に、映画館を入りました。映画は面白い。

かわいい女の子＝あぶない！

Ahir començava el festival de cinema europeu a Osaka. Sota aquesta iniciativa, es pretén promoure el cinema europeu al Japó.

Així doncs, desprès de rebre una invitació d’una amiga, vaig decidir anar a ficar-hi el nas.

Prèviament al festival en si hi havia una espècie de screenings de certes pel·lícules de la Nouvelle Vague francesa. Com que la nit del divendres no tenia res a fer vaig agafar la bici i em vaig dirigir a un lloc anomenat Planet 1, al cor d’Osaka amb l’esperança de poder veure Masculin, Femenin una peli de Godard del 1965 que encara mai havia pogut veure.

El cine de Godard particularment m’agrada. Crec que és la manera transgressora que té d’explicar històries el que més m’atrau d’aquest cineasta. A vegades no hi ha lògica en el fil narratiu, en les accions dels personatges o en les paraules d’aquests. És precisament aquest maixambrat caòtic el que m’agrada.

En tot cas, primer havia de trobar el lloc on feien la peli. Desprès de quasi 45 minuts fent voltes amb la bici a la mateixa illa de cases, se m’apropà un missatger amb la seva fixie, d’alguna manera solidari amb mi. El bon noi, agafà el mapa que duia entre dents i m’explicà que el que buscava estava 2 illes més enllà. Desprès de reconèixer que sóc un estúpid per orientar-me, li vaig agrair les seves indicacions i vaig continuar cap al cinema.

Així doncs arribo al cine-club aquest. Es tracta d’un vell edifici de 2 pisos. Al primer pis hi ha una cafeteria. Al segon, el cine en si, que no és més gran que el menjador de casa meva i consta de 5 línies de 4 butaques. En fi… compro la meva entrada i, després d’adonar-me que tinc 45 minuts encara, decideixo anar a la cafeteria a fer un mos.

Només entrar, se m’apropa una cambrera (que està molt bona per cert) i em pregunta si vinc per lo del cine. Li contesto que si, i que menjaré una amanida i una cola. Em fa seure entre un grup de gent (bàsicament ocupen tot el local) que estan fent una espècie de tertúlia i em du l’amanida i una Coronita. Amablement li dic que he demanat una Cola (en japonès cola es diu “cora”)… Strike 1.

Entre que la tertúlia continua i em porten el menjar començo a intentar captar que diuen. Pel que entenc, i per les fotocòpies que m’han posat davant, interpreto que estan debatent sobre tècniques narratives en el cinema. Penso “calla, que deuen fer una espècie de pre-tertúlia sobre la peli i desprès la veurem”. La cosa va per llarg i nerviós com sóc no sé parar quiet. Així doncs, agafo el meu bloc de notes i començo a prendre apunts. Obviament, com que no m’entero de res, decideixo començar a escriure una historieta que no té res a veure amb la tertúlia. Vaig mirant insistent el rellotge i ja quasi ha arribat l’hora de la peli. Però res. Ara ens fan presentar-nos un a un. Pel que sembla tots són estudiants, gent que treballa en la indústria del cine… Quan arriba el meu torn, proclamo que jo vaig estudiar cinema fa molts anys i que únicament he vingut perque m’interessa la nouvelle vague (una mentirijilla com qualsevol altra).

Ja portem 30 minuts per sobre del inici previst de la pel·lícula amb lo que m’apropo a la cambrera dels meus somnis i li pregunto que quan veurem la pel·lícula. Em contesta que tingui paciència. Serà per paciència doncs…

En aquell moment, la tertúlia acaba i se m’acosta la que sembla la responsable de tot. Em pregunta que que collons he vingut a fer. Li contesto que jo únicament he vingut a veure Masculin, Feminin. Em diu que la peli ja fa 30 minuts que ha començat i flipo bastant XD Amablement m’acompanya a la sala i entro amb 30 minuts i escaig de retràs.

Conclusió: compte amb les cambreres maques.

Vermell i negre

Descompost, pàl·lid com un mort, va encendre l’última cigarreta. Mentre xuclava el fum, no podia apartar el seu esguard de la sang que esquitxava el parquet negre del menjador. El contrast era quasi grotesc, però resultava hipnòtic per els seus ulls, molt més aguts temps enrere, que ara no resultaven sinó el mirall de la seva ànima desencaixada.

“Fa fred” va pensar.

Era un fred gèlid que recorria tot el seu cos però que era especialment cruel amb el rosari de l’esquena. Era el fred de la culpa, del remordiment, del saber que allò que havia fet no podia ésser reparat. Resultava curiós. Tants anys dedicant-se al negoci i encara tenia les mateixes sensacions que el dia que va estrenar-se.

“Estúpid sentimental” es digué a si mateix.

Feu camí cap a la porta a passes lentes, sentint el crepitar de la fusta i notant un i cada un dels trossos del cervell esberlat que se li havien entaforat entre les estries de la sola de la sabata.

“Aquest cop és l’últim” es tornà a repetir.

Sabia que no era així, però era l’única manera d’alleujar la seva ànima. Tancà la porta suaument, i desaparegué entre les ombres d’un fosc carreró.

マラソン初めて！ / La meva primera marató: Consells i experiències

Una vegada un conegut meu em va dir que la memòria és molt traïdora, sobretot pel que fa al patiment. Un cop acabada una Matagalls-Montserrat, jo li havia comentat de tornar-hi l’any que ve i ell em va preguntar si directament estava boig o què.

昔友達は痛いの事の忘れるは簡単と言っていました。８４キロの歩く終わってしまいましたけど、僕は来年帰りたい。彼の答え：「エンリックは可笑しい」

De manera semblant, crec que això és el que passarà amb la marató que vaig aconseguir finalitzar el diumenge. Vaig patir el que no està escrit, vaig sentir el dolor recórrer tots i cada un dels músculs dels meus genolls, però la sensació de finalitzar, d’arribar a la meta… és IMPAGABLE.

昨日は似てる。マラソンを終わったけど、マラソンの中にすごい困りました、でもゴールに着いた時はすごい！

Vet-ho aquí, doncs, una crònica dels fets des del primer moment en que s’inicia l’aventura.

これは僕のマラソンの話。

Dissabte 8 de Novembre, 9 del matí

Em llevo desprès d’haver dormit un total de 10 hores. Ara comença l’sprint final cap a la marató: em refereixo sobretot a l’alimentació. Hauré d’ingerir tants hidrats de carboni i sucres com pugui. Pes actual: 71 kg amb un 16% de greix. És una bona relació però la marató es polirà kilos de pes com pastissets i cal estar a punt per a l’arribada del mur.

土曜日、８日１１月

１０時間寝ました、今はカーロリを食べなければならない。マラソンから、たんすいかぶつとさっとをいります。

Així doncs, començo amb un esmorzar amb pastes, un plàtan, suc i te amb llet. No és extremadament pesat però si que aporta una bona càrrega de sucres.

それから、朝ご飯に：バナナ、甘いの事、ジュス、お茶。

Surto de casa a cosa de les 12:45. El destí: l’estació de Shin-Osaka per agafar el primer dels 3 trens que em portaran fins el ryokan de Tanigumiguchi, on hauré de passar la nit abans del gran dia.

１２：４５で、家を出かけて、新大阪までに行く。谷汲口の旅館を着くから、３電車を乗らなければならない。そこに、マラソンの前日に寝ます。

Al arribar a Shin-Osaka, la primera de les dificultats consisteix en trobar la via correcta. Shin-Osaka té un total de 16 plataformes només per trens regionals (sense contar el Shinkansen)… No és fàcil pero aconsegueixo trobar la via correcta.

新大阪は大きい駅です。１６レールがあります！正のレールの見つけるはちょっと難しけど。。。

Un cop al tren, procedeixo a menjar el bento que m’he preparat a casa. Però upss…. No tinc bastonets. Doncs res, tirarem de plàtan.

電車の中に、食べたいけど、おはしをわすれた。。。僕は弁当を作りました、でもおはしがなかったから、弁当だけをたべた。

Arribo a Maibara al voltant de 2 hores desprès i procedeixo al canvi de tren fins Oogaki. El tren resulta força més petit que l’anterior… però res destacable.

２時間の後で、米原の駅着いた。次は大垣までの電車。その電車の法が新大阪の電車より小さいでした。

Un cop a Oogaki, nou canvi de tren. El nou tren funciona a benzina, és un sol vagó i no és pas més gran que el funicular de Vallvidrera, amb unes estacions semblants a la de la Carretera de les Aigües.

大垣で、さいごの電車を乗ります。それは電車じゃない。。。めちゃ小さい。

Al cap d’una horeta més arribo a la meva destinació. Ara només em resta caminar cosa de 15 minuts entre camps d’arròs fins al ryokan on passaré la nit. Fot fred, tinc gana i cada cop penso més que això és una burrada de l’alçada d’un campanar, però que collons… Venim a aquest món a patir… i mentiria si digués que en aquell moment no m’ho estava passant bomba al no tenir una certesa del que passaria.

一時間ぐらいの後に、谷汲口の電車を着いた。そこから旅館まで１５分ぐらいかかります。

Arribada al Ryokan. No hi ha ningú. Em dirigeixo a l’interior de la cuina i em surt un home gran que no es sorprén pas de veure’m. Li dic que tinc una reserva… ni cas. Surt una dona més jove amb un nen d’uns 5 anys que m’acompanyen a la meva habitació. Desprès d’explicar-me que es sopa a les 18:30, els hi demano uns bastonets i em dedico a devorar els grans d’arròs del meu bento. Un cop acabat em pregunten si soparé… “Mochiron” (clar que si) que si… XD

旅館で、予約の部屋をもらいますけど、まず僕はおはしが欲しかった！お腹がすきましたから、僕の弁当を食べて、旅館の晩ご飯を食べた。

Em preparen un set amb sushi, cranc, arròs, amanida, gambes… En fi, per llepar-se els dits, més tenint en compte que la nit al ryokan em surt per 6500 yens amb sopar i esmorzar inclòs. Acabat de sopar i amb l’estómac a rebentar de grans d’arròs, faig camí cap al futó per dormir la nit anterior a la marató en un terra típicament japonès. ¿Incòmode? No hi ha res millor, amics!

晩ご飯の中に、いろいろんな物がありました：エビ、かに、ごはん、みそ。。。お腹が一杯になりました。後で、部屋に寝るに行った。

M’aixeco a les 6 del matí, amb una mica de pesador d’estómac i amb la ferma decisió de cagar per no anar així a la marató… però res. Baixo a esmorzar, i l’amable dona del ryokan em demana que em ve de gust. Demano arròs, un cafè amb llet i un plàtan… Però no hi ha plàtans, així doncs, em serveix una poma. En fi, tinc l’estómac ple, així que tant me fa.

Mentre esmorzo, em continua donant conversa. La dona sembla que mai ha tingut a un estranger en el seu ryokan i està força sorpresa amb el meu nivell conversacional (cosa que és força difícil de creure) i m’explica que les 2 dones de la taula del costat també van a la marató i que, com jo, venen d’Osaka. És evident que em vol endollar a elles… però cony, jo mai he tingut esperit gualtrapa. Al final, és ella qui els hi diu que em portin, i elles accepten. Així doncs, ja ho tinc tot llest, transport i tot a la sortida de la marató. Quan un està en ratxa, està en ratxa.

朝ご飯の時に、旅館のマスタはとなりのお客さまを紹介する。女の子が二人います、揖斐川のマラソンも行くから、僕に連れられる。完璧！

De camí a Ibigawa parlem una mica i em pregunten que quantes maratons he fet, quins temps he fet, etc., etc. Es sorprenen bastant de que hagi triat la marató d’Ibigawa per a començar la meva vida com a maratonià. Pregunto que per què. M’expliquen que és una marató terriblement dura ja que consta tota l’estona d’alts i baixos. En altres paraules, no té lloc sobre un terreny planer sinó que són pujades i baixades “a pinyó”. Penso que el destí és molt cruel, però que també és just amb la meva inconsciència a l’hora d’obtenir informació sobre les animalades que decideixo emprendre. En fi, si he pogut acabar una Matagalls-Montserrat, si he sobreviscut a una hipotèrmia en el Fuji, si he estat entrenant com un malalt durant 4 mesos… Cony! Ara no em quedaré amb les ganes.

車の中に、話があります。マラソンの初めてと言って、みんなはビックリしました。「揖斐川のマラソンは難しい」と言っています。「どうして？」と聞きます。「UP&DOWNから」と言っています。その時で、ちょっとビビタになりました。。。

I així arribem a la línia de sortida. Vaig a per el meu kit de maratonià ibigawenc. Una bossa amb dorsal, samarreta, galetes de te verd, un xip, imperdibles i la típica propaganda QUE SEMPRE S’HA DE TIRAR i no guardar com a record per acabar tirant més tard. Em foto el gel en bossa, uns trossets de galeta i m’adono que no he begut res en les últimes 12 hores (a part del cafè i un glop d’aigua a la muntanya). En fi, qui necessita aigua? Ningú! I menys ara que per fi tinc ganes de cagar! Així doncs vaig als lavabos públics i aconsegueixo buidar intestins. Fet això trio la meva indumentària per a la cursa. Matlles llargues, doble samarreta (New Balance màniga llarga + Samarreta amb dorsal amb imperdibles), guants i sabatilles New Balance de sola gruixuda (en tinc unes d’alt rendiment però al final no em va semblar bona idea per la marató ja que maxaques molt més els genolls). ¡Perfecte! Ara només resta escalfar i estirar per la massocada final.

そろそろ、スタットのラインに着いて、マラソンのキットをもらいます。キットの中に、チップ、シャツ、ナンバーがあります。。。クーキーも！やばい！ぜんぜんを飲みませんでした。。。最後の飲料は朝ご飯のコーヒーから、ジェルを飲んで、後にクーキーを食べます。

Fot fred (uns 12-13 graus que per a mi, barceloní i fredolic de mena, són mortals) però en 10 segons d’escalfament ja està superat. Com sempre, els primers 100 metres de l’escalfament em resulten enganyosos i em fan notar que estic fatal… Desprès penses que no tant malament, però al cap i a la fi sé que l’escalfament no és significatiu del meu rendiment. Estiraments de bessons, quadríceps, turmells, genolls… En fi, cadascú té el seu ritual, i cap a la línia de sortida.

後で、WARM　UPを始めます。えええ。。。悪い感じがあります。。。いつもWARM UP時に悪い感じがありますけど、今日は本当に心配します。

Decideixo posar-me a la línia de les 4:00 – 4:30 hores. No cal flipar-se! I miro la gent que m’envolta. En fi, alguns tenen pinta de cracks, altres de pardillos. Em fixo en els bessons de la gent per veure com estan i comparo amb els meus. Bé, no estem tant malament,  penso. De sobte arriba una dona envoltada d’una espècie de guardaespatlles. Es va excusant com pot i avança entre la gernació cap a la línia de sortida. Crec recordar que es una tal Nishida Hikaru, una popular cantant dels 80 que donarà la sortida. En fi, per mi com si és José Luís Perales…

スタットのラインに行って、4:00 – 4:30のラインで。みんなはランナーみたいけど、僕の足の方が彼たちのより強いそう！スタットの５分前に、西田ひかる様着いた。彼女を知らない。。。

I així sona el tret de sortida. Desprès de comprovar que el meu Ipod està en mode milles, decideixo passar del Nike+Ipod i únicament escoltar el Tú diràs del dissabte que guardo al Ipod. 2 hores de Jaume Mullor. En fi, si aguanto això segur que acabo.

Del kilòmetre 0 al 10 les sensacions són enganyoses. Em dic a mi mateix que ni de conya acabaré i que millor anar a la mitja marató. Això crec que s’explica perquè la setmana anterior havia descansat al 100% i tenia els músculs atontadets. Tanmateix, kilòmetre a kilòmetre les sensacions milloren i del 6 al 10, la petjada ja és totalment lleugera i natural.

そろそろ、スタットのショットがあるんだ、皆は走ります。0キロから１０キロまで、悪い感じがありますけど、6キロからよくなった。

Els 10 primers kilòmetres consten d’alguna pujadeta però són bastant relaxats. Tots anem en grup i bàsicament veus una mica la gent alhora que intueixes el recorregut. Em fixo en que molta gent va disfrassada. N’hi ha un que corre amb un trajo, un altre va de jugador de futbol… En fi, que no falti el bon humor. La gent es situa a les vores de la carretera per saludar-nos a mesura que anem passant, tocant-nos les mans i fent adéu amb la mà. Hi ha pancartes que diuen en japonès, corre com el vent, ànims i coses així, bàsicament com a la Cursa dels Bombers de Barcelona però de manera més casolana. És força maco penso la dedicació de tot el poble d’Ibigawa amb la marató, des dels voluntaris dels instituts donant aigua als participants, als nens de primària animant o als veïns saludant. Però, seguim…

０-１０キロは簡単のことでした。それから、ランナーに見て、変なの人々を見つけた。こ

Del 10 al 20 com he dit, les sensacions van a millor. De fet em sento molt bé, de fons i de cames, i em veig amb cor de començar a passar gent. Jo mateix em refreno pensant que millor no fer el burro… Així doncs segueixo al meu ritme “de trankis”. I així arribo al punt mig de la marató. Aprofitant que hi ha una mica de cua per el punt d’avituallament em foto una barreta energètica que porto a sobre (sense baixar el ritme). En el meu cap només hi ha una cosa en ment: el superar el mur. Així doncs millor augmentar el combustible. Al punt d’avituallament arreplego un parell d’onigiris d’arròs i un tros de plàtan així com Aquarius. I dit això, i fent una estirada ràpida a la vora del camí, començo la baixadeta fins al punt de meta.

Val a dir que el paisatge és brutal. La marató va seguint el curs del riu cap a munt i les muntanyes estan repletes d’arbres de fulla caduca, que degut a la tardor, van deixant anar fulles sobre el camí. Són fulles de tonalitats rogenques i grogoses que jo intento atrapar com un subnormal… però que bé, tenen gràcia. El riu per altra banda és un riu de muntanya, força ample, sobre el que hi ha nombroses preses i ponts de tot tipus. Per paisatge, la marató d’Ibigawa no té rival.

Cap allà als 24 kilòmetres he tingut el moment de flipada total. He pensat: “juas, això de la marató és una exageració”. Portava 24 kilòmetres a un ritme prudent però encara podia accelerar el ritme, res em feia mal i em sentia com al kilòmetre 10. “Craso error” com diria aquell. El primer avís ha arribat al 26. Una estrabadeta al turmell dret em comença a recordar que duc 26 kilòmetres de fotre-li canya. M’he espantat una mica, però això no era res. El turmell era la finta, el dolor real ha vingut al 28-29 de la mà dels genolls. Començaven a fer mal.

Passo pel punt de control del 30 preguntant a la gent d’allà si encara hi ha temps d’arribar. Em diuen que vaig sobrat, que tinc 2 hores per fer els 15 kilòmetres. De fet, havia marcat menys de 2 hores pels 20 kilòmetres anant MOLT però que MOLT de tranquis. Però clar, no em feia mal res. Em fan molt mal els genolls, però no estic cansat. Estic segur d’acabar però encara no he xocat amb el mur.

Tinc la certesa de que del 30 al 35 apareixerà el Tío del Mazo i em fotrà la clatellada del mur… però res. Únicament els genolls. I cap al 36 em veig obligat a tornar a parar a estirar. Al arrancar passo a un Ronald McDonald (un tiu disfressat) que a la mà esquerra duu un Big Mac i a la dreta patates fregides. Pobre… el tiu està fet pols… S’ha de tenir estómac per fer una marató així. Poc abans m’havia creuat amb un Superman… jajaja, encara tinc forces per riure.

Del 36 al 39 em veig obligat a parar a estirar uns 3 o 4 cops i fins i tot a fer ritme marxa atlètica en alguns trams (quasi caminant). Els genolls m’explotaran però que es fotin. Queden 3 kilòmetres i encara que em retiri, tinc les coses a la línia de meta. El senyor mur no ha fet acte de presència i jo continuo esperant-lo. Igual apareix al 41 i em dona un paro cardíac penso… Penso en frases del Luís Enrique com “Si quieres puedes…”, del meu cosí “La memòria del patir es enganyosa” o simplement meves: “Mai més… mai més”.

I finalment arribo al 41.5. I clar, aqui se me n’ha anat de nou i he pensat en recuperar en 700 metres el que no he fet del 30 al 40. Amb lo que he començat a esprintar i a passar gent a punta pala. En va, però al menys tens la certesa de que ho has donat tot. I he arribat a línia de meta amb un temps de 4 hores, 30 minuts i 52 segons. Una noia m’ha posat una tovallola a sobre i m’ha dit “otsukare sama desu” mentre em donava una barreta energètica i un Aquarius.

Ei! On són les ties bones esperant-me? El jacuzzi? El premi? No hi ha premi… ni más llamadas; però mentre sec al terra per estirar i trucar a la família (o al contestador) penso: “animal, has fet una marató!”. I en això es resum tot: en autosuperació i autosatisfacció. Per una persona que a primària necessitava 6 minuts per fer 1000 metres, això és la prova de que si un vol, pot; i que no tenim límits, únicament aquells que nosaltres mateixos ens posem.

Això es tot, amics. Us podria explicar com m’he arrossegat de nou fins a Osaka, canviant de trens i caminant com un iaio… però això ja és una altra història.

ミニベロ／Minivelo

Ayer recibí finalmente mi nueva máquina de tortura. Se trata de una GIOS FELUCA. Pensaréis: “Genial… ¿Y eso es…?”. Pues se trata de un modelo minivelo de la marca italiana GIOS.
Las minivelo son una bicis que únicamente se hacen para el mercado japonés y que combinan 2 mundos: las bicicletas de carreras y las mini-bicis de ciudad. El resultado es una bici tremendamente compacta a la par que veloz que hará las delicias de cualquier friki de los ciclos como yo.

昨日は新しい自転車をもらった。ギオシ・フェルカです。イタリアのブランドのミニベロです。

Enamorado de las fixies como mucha otra gente en Japón me encuentro con una falta de espacio tremenda en casa… Esta mini-velo ha sido la solución perfecta combinando lo mejor de 2 mundos. A ver si puedo cambiarle bielas y platos…

いつもフィクシーが欲しかったけど、家の中で、余地がない。それから、ミニベロのタイプは完璧です！クランクの変更をしたいですけど、この自転車が大好き！