Chris Joss + Elio Petri

今朝、「Waves of Love」のクリップを作って、エリオ・ペトリの「Indagine su un cittadino al di sopra di ogni sospetto』のビデオを使った。けっこ面白いミックスだと思う。

Interesting mix of Waves of Love from Chris Joss plus Indagine su un cittadino from Elio Petri.

New wheels

RxKxB

Road kills Bikers…

Tornem-hi de nou!

Durant els últims 6 mesos la meva vida ha donat moltes cabrioles a nivell professional i personal. Però sembla que finalment veig una mica el nord, o no. Han estat quasi 6 mesos d’inactivitat al blog… però torno a la càrrega!

最近、おれの生活にいろいろな問題があったけど、今は大丈夫だと思います。。。やっぱり。。。六月間ぐらいで止めたけど、続きましょ！

Com l’últim post tractava del tema fixie, reprenc les meves narracions des d’aquest angle.

Ahir, en concret, vaig anar a una trobada fixie a Osaka. Un company francès que vaig conèixer a Amemura, m’havia invitat força cops a unir-me a les trobades que feien un grup d’afeccionats a les bicicletes fixed-gear en un bar d’Osaka anomenat Kanadian. Com que aquestes setmanes no tinc res a fer i com que últimament estic molt gos, vaig decidir unir-m’hi.

昨日、ピストバイクのイベントに行った。アメ村で会ったフランス人からそのイベントについて聞いて、今週はぜんぜん忙しくなかったから、行った。所はカナヂアンというバー。

Kanadian és un bar força curiós. L’amic francès m’informa que està en actiu des dels anys 60. La decoració és una mica curiosa, un matxembrat de diferents estils difícils de classificar… tanmateix és acollidor i la mestressa d’allò més simpàtica. Si mai passeu per Osaka, pot ésser interessant, la seva URL és http://www.kanadian.org/.

カナヂアンは面白かった。６０年代に始めましたけど、場所のデコレーションはちょっと変な。好きだ。大阪に行ければ、行ってください。店のURLは　http://www.kanadian.org/

La trobada va ser força interessant i vam fer una ruta nocturna per la ciutat plagada de cotxes, amb algun que altre altercat amb l’escòria de la humanitat anomenda taxista. Inclós ens vam atrevir a fer una competició d’skidding en la qual em vaig fotre una llet mítica… Estrenava pneumàtics… jejeje, si em serveix d’excusa!!!

面白かった。一緒で大阪の遠足をした。本間に、大阪の夜は奇麗！すごい明るい！後で、スーキドコンーペチーションをしたけど、おれは落ちた。。。新しいウイルカーバーから！！！　恥ずかし！

Fixing my life

生活を直しました！

冗談の大体だけど、金曜日新しい自転車を買った。はい！も一同！

この間、ミニベロでしたので、今の自転車はピストバイクです。

Nuevo miembro en la familia: una preciosa Bianchi pista color amarillo.

Primer

És possible gaudir d’una pel·lícula sense entrendre-la completament? Aquest és el dilema que tot espectador tindrà amb Primer, la pel·lícula que em disposo a analitzar a continuació.

Amb un pressupost de 7000 dollars, una càmara de 35 mm i no més de 2 actors, actors (referint-me a personatges principals) es pot fer una pel·lícula. Sí, és possible. Tanmateix, a tot emprenedor que ara pensi “sí, home, ara hi corro” li diré que primer cal que prepari un guió capaç de subjectar tota la pel·lícula i evitar que aquesta s’esfondri en la monotonia. Alhora, serà necessari que sigui un autèntic crack del muntatge, ja que 7000 dollars no donen per a moltes alegries.

Primer compleix els dos requisits.

Un grup d’amics, d’emprenedors, disposen del seu temps lliure per tal de crear alguna cosa que els permeti sortir de la mediocritat de les seves vides. Un dia, quan al final que creuen que finalment ho han aconseguit, descobreixen que la màquina no fa ben bé el que pensaven, però que té el poder suficient per a poder canviar les seves vides. A partir d’ací, el guió arriba a uns nivells de complexitat que ens obligaran a prendre apunts mentre visionem el film. No exagero.

Una excel·lent pel·lícula de ciència ficció de reduït pressupost però interessant proposta. Us la recomano.

Faster, pussycat! Kill! Kill!／ファスタ、プッシカット！キル！キル！

Estava el divendres al curro quan de sobte se m’acosta el Miguel, un company de feina. Miguel és un tiu d’aquests graciosos, d’aquells que és difícil que et caiguin malament. El divendres vesteix una samarreta amb un logo un pèl estrany: “Faster, pussycat! Kill! Kill!”. Li faig una broma sobre el logo en concret i em replica que és la seva pel·lícula preferida. Ràpidament em fa 5 cèntims de l’argument. Realment, és una de les coses més estúpides que mai he sentit… i per aquesta raó, aquest cap de setmana vaig procedir a aconseguir la peli i a visionar-la.

金曜日、仕事で。ミゲルさんは変なシャツを着てったけど、「Faster, pussycat!Kill! Kill!」というロゴがありました。『それは何ですか？」と聞きました。「これは僕の一番好きな映画」と答えしました。映画が大好きから、この週末に、映画を見た。

Faster, pussycat! Kill! Kill! és una pel·lícula on 3 pin-ups americanes decideixen anar a l’aventura amb els seus esportius, corrent a tota velocitat per les carreteres dels deserts nord-americans. No són dones normals, són auténtiques bèsties, sense cor, sense principis… A partir d’aquest guió tan simple com estúpid s’estructura una de les millors pelis que mai he vist. Senzillament és genial, per estètica, per missatge, per tot. Tot el que Quentin Tarantino persegueix en les seves pel·lícules està en 5 minuts d’aquest film, amb la gràcia que no resulta ni “cutre” ni vulgar: simplement COOL.

「Faster, pussycat!Kill! Kill!」の台本はすげえ。ピナップの女の子を三つが旅行を始めます。スポツの車で、可愛いの三つは大冒険を始めます。可愛いだけど、彼女たちは強い、気持ちがない。台本はそれだけど、この映画の方がタランチノの映画よりカッコイです。どして？

Com s’aconsegueix això? Molt fàcil!

Primer, és necessari comptar amb actrius que són autèntiques starlets i que resulten autèntiques “femmes fatales” i no simples actrius de Hollywood amb maquillatge. Desprès fa falta un guió estúpid al 100% i sense cap tipus de lògica. I finalment, uns diàlegs super suats i casposos. Així i només així, s’assoleix el kharma.

Per si no se m’ha entès ho repetiré. Igual algú es pensa que estic sent irònic però no és el cas. Faster, pussycat! Kill! Kill! és una de les millors pelis que mai he vist.

まず、主人公がまことにピナップだよう！彼女たちが強いそうです！でわ、台本はバカの台本だけど、面白い。時々、台本の中に、意味がないから台本はスゲエになります！最後、主人公の言葉、いつもカッコイの話があります。。。えええ、カッコイ悪いだかもしれない、でもあそこに面白いポイントがあるんだ。

冗談じゃない！その映画は素晴らしい！

トゥラ・サターナ！大好き！

Osaka European Film Festival

終わった！

昨日、OEFFは終わりました。３日だけど、多すぎ映画がありました！

去年、このイベントについてぜんぜんを知ってたけど、今年行きたい。まず、チケットを取らなければならない。イベントの前日に、友だちは電話かけました、彼女はただのチケットをもらったけど行けない。ユウピイイイイイ！

金曜日、フランスの映画を見た。昔のフィルムだった、1965年。。。前のポスト映画の大冒険の話したけど、映画はヌーベルバグのフィルムでした。そしたら、多分台本と主人公はちょっと珍しいけど意味があります。

土曜日、「El Orfanato」というフィルムを見た。スペインのテロル。映画でした。映画は「The Machinist」を似ました。面白かった。映画の前に、監督に質問をできて、僕ができなかった。。。僕に選ばれませんでした。

最後、日曜日、イタリアの映画を見た。名前は「Fuori dalle corde」.　この映画はボクシングの選手の話。映画を見やさしかった、アクションがありましたから。多分、スペインの映画の台本の方がこの映画のより面白かった。

昨日、暇から、映画も見た。この間に、いろいろな映画を見たので、「Texas Chainsaw Massacre」を選んだ。映画を見るを始めて、映画がすごい楽しみした。

S’ha acabat!

Aquests dies va tenir lloc a Osaka el OEFF, també conegut com a Osaka European Film Festival. Bàsicament és un event realitzat anualment per tal de donar a conèixer pel·lícules europees al públic japonès. La meva opinió és que és un esdeveniment muntat única i exclusivament per als 4 frikis de torn i que no està a l’abast del gran públic, ja sigui perque trobar els llocs és superxungo o pel rotllo elitista del que van a l’hora de muntar-ho tot.

La cosa durava des de dissabte fins a dilluns, encara que ja us vaig comentar com el divendres vaig anar al visionat d’una pel·li de la Nouvelle Vague, Masculin, Féminin… En fi, per a més informació salteu al post d’ahir.

Dissabte va ésser el torn de “El Orfanato”, una pel·li de procedència espanyola que em va recordar bastant a “El maquinista” i “El Laberinto del fauno”. És una pel·li de misteri/terror força interessant, sobretot pel desenvolupament, però que va fer que em quedés sobretot amb la fotografia. Hi ha alguns “takes” francament bons, i algunes idees em van semblar força bones. De surrealistes es poden qualificar les preguntes que la premsa japonesa va fer al director… A vegades flipo amb lo superficial de l’audiència japonesa. No se’m va permetre fer cap pregunta al director encara que vaig saludar al seu germà a la sortida (eren bessons i el vaig confondre). Segons ma mare, ha estat directament estrenada a televisió.

Diumenge, era el torn d’Itàlia amb “Fuori dalle corde”, un drama que ens explica les penúries d’un boxejador fora dels circuits oficials per tal de guanyar-se les garrofes. Violència, poca censura i la intenció de retratar un món que certament existeix. El guió, fluix i fàcil de preveure, però com a producte d’entreteniment enganxa. El director italià em va semblar força simpàtic.

I finalment dilluns em vaig saltar la dosis oficial de cinema i vaig veure a casa “The Texas Chainsaw Massacre”. Una pel·li francament molt bona i que situaria entre les meves 5 preferides en el gènere del terror. Escenografia GENIAL i molt bones idees per fer por sense necessitat de mostrar tones industrials de sang i fetge.

Masculin, Féminin

昨日はこの映画を見に行った。

場所はプラネット１でした。そしたら、場所に着いて、チケットをかった。映画館は二階でした、一階で喫茶店がありました。時間があったから、喫茶店でコーヒを飲みに行った。

ビックリ！喫茶店の中にいろいろな人々は話がありました。喫茶店のメイードは「映画から来た？」と聞きました。「はい」と行っていました、。

彼女は「座って」と言っていました。座って、話を聞いた。「だめ！ぜんぜんを分からない」と思いました。それから、僕のノートで話を書きました。話の台本は僕のノートの話は違いましたけど、でも。。。

そしたら、映画の天才の話は終わりました。僕は映画だけを見たかったけど、話だけがありました。話の女の子は来て、「すみません。。。」と言っていました。映画だけを見たいと言っていました。彼女もビックリしました。映画も始めました。。。その話は違う事と言っていました。

恥ずかしい！

映画の中に、映画館を入りました。映画は面白い。

かわいい女の子＝あぶない！

Ahir començava el festival de cinema europeu a Osaka. Sota aquesta iniciativa, es pretén promoure el cinema europeu al Japó.

Així doncs, desprès de rebre una invitació d’una amiga, vaig decidir anar a ficar-hi el nas.

Prèviament al festival en si hi havia una espècie de screenings de certes pel·lícules de la Nouvelle Vague francesa. Com que la nit del divendres no tenia res a fer vaig agafar la bici i em vaig dirigir a un lloc anomenat Planet 1, al cor d’Osaka amb l’esperança de poder veure Masculin, Femenin una peli de Godard del 1965 que encara mai havia pogut veure.

El cine de Godard particularment m’agrada. Crec que és la manera transgressora que té d’explicar històries el que més m’atrau d’aquest cineasta. A vegades no hi ha lògica en el fil narratiu, en les accions dels personatges o en les paraules d’aquests. És precisament aquest maixambrat caòtic el que m’agrada.

En tot cas, primer havia de trobar el lloc on feien la peli. Desprès de quasi 45 minuts fent voltes amb la bici a la mateixa illa de cases, se m’apropà un missatger amb la seva fixie, d’alguna manera solidari amb mi. El bon noi, agafà el mapa que duia entre dents i m’explicà que el que buscava estava 2 illes més enllà. Desprès de reconèixer que sóc un estúpid per orientar-me, li vaig agrair les seves indicacions i vaig continuar cap al cinema.

Així doncs arribo al cine-club aquest. Es tracta d’un vell edifici de 2 pisos. Al primer pis hi ha una cafeteria. Al segon, el cine en si, que no és més gran que el menjador de casa meva i consta de 5 línies de 4 butaques. En fi… compro la meva entrada i, després d’adonar-me que tinc 45 minuts encara, decideixo anar a la cafeteria a fer un mos.

Només entrar, se m’apropa una cambrera (que està molt bona per cert) i em pregunta si vinc per lo del cine. Li contesto que si, i que menjaré una amanida i una cola. Em fa seure entre un grup de gent (bàsicament ocupen tot el local) que estan fent una espècie de tertúlia i em du l’amanida i una Coronita. Amablement li dic que he demanat una Cola (en japonès cola es diu “cora”)… Strike 1.

Entre que la tertúlia continua i em porten el menjar començo a intentar captar que diuen. Pel que entenc, i per les fotocòpies que m’han posat davant, interpreto que estan debatent sobre tècniques narratives en el cinema. Penso “calla, que deuen fer una espècie de pre-tertúlia sobre la peli i desprès la veurem”. La cosa va per llarg i nerviós com sóc no sé parar quiet. Així doncs, agafo el meu bloc de notes i començo a prendre apunts. Obviament, com que no m’entero de res, decideixo començar a escriure una historieta que no té res a veure amb la tertúlia. Vaig mirant insistent el rellotge i ja quasi ha arribat l’hora de la peli. Però res. Ara ens fan presentar-nos un a un. Pel que sembla tots són estudiants, gent que treballa en la indústria del cine… Quan arriba el meu torn, proclamo que jo vaig estudiar cinema fa molts anys i que únicament he vingut perque m’interessa la nouvelle vague (una mentirijilla com qualsevol altra).

Ja portem 30 minuts per sobre del inici previst de la pel·lícula amb lo que m’apropo a la cambrera dels meus somnis i li pregunto que quan veurem la pel·lícula. Em contesta que tingui paciència. Serà per paciència doncs…

En aquell moment, la tertúlia acaba i se m’acosta la que sembla la responsable de tot. Em pregunta que que collons he vingut a fer. Li contesto que jo únicament he vingut a veure Masculin, Feminin. Em diu que la peli ja fa 30 minuts que ha començat i flipo bastant XD Amablement m’acompanya a la sala i entro amb 30 minuts i escaig de retràs.

Conclusió: compte amb les cambreres maques.

Vermell i negre

Descompost, pàl·lid com un mort, va encendre l’última cigarreta. Mentre xuclava el fum, no podia apartar el seu esguard de la sang que esquitxava el parquet negre del menjador. El contrast era quasi grotesc, però resultava hipnòtic per els seus ulls, molt més aguts temps enrere, que ara no resultaven sinó el mirall de la seva ànima desencaixada.

“Fa fred” va pensar.

Era un fred gèlid que recorria tot el seu cos però que era especialment cruel amb el rosari de l’esquena. Era el fred de la culpa, del remordiment, del saber que allò que havia fet no podia ésser reparat. Resultava curiós. Tants anys dedicant-se al negoci i encara tenia les mateixes sensacions que el dia que va estrenar-se.

“Estúpid sentimental” es digué a si mateix.

Feu camí cap a la porta a passes lentes, sentint el crepitar de la fusta i notant un i cada un dels trossos del cervell esberlat que se li havien entaforat entre les estries de la sola de la sabata.

“Aquest cop és l’últim” es tornà a repetir.

Sabia que no era així, però era l’única manera d’alleujar la seva ànima. Tancà la porta suaument, i desaparegué entre les ombres d’un fosc carreró.